El cotó.

 El cotó 

El cotó és una fibra tèxtil les característiques del qual en són: 

• ·           Elàstic
• ·         Agradable al tacte
• ·         Suau
• ·         Transpirant
• ·         Resistent al calor
• ·         Resistent a la fricció
• ·         Resistent a les rasgadures

En el seu aspecte microscòpic presenta aspecte de una cinta aplatada els bordes de la qual són més grossos. La seua principal característica i la qual el fa inconfusible és el seu aspecte retorçut. Esta retorsió és més pronunciada quant major és el grau de maduresa de la fibra.

La massa de la fibra està embolicada per una fina membrana, o cutícula i en el seu interior presenta un canaló buit, anomenat lumen. El color de la fibra varia segons la seua procedència. N'hi ha de blanc brut, fins tacades i altres blanc neu. 

La composició química de la fibra és la següent:

Celulosa pura..........................................................  91,5% 

Aigua de composició.............................................   7,5 %

Matèries nitrogenades.............................................   0,5 %

Grasa i cera.............................................................   0,3 %

Matèries minerals..................................................     0,2 %

El cotó és molt sensible a l'acció dels àcids que ho destrueixen o modifiquen profundament.

Les propietats naturals y ecológiques de cotó permeten que els productes acabats siguen reciclats fàcilment.

El cotó és una fibra vegetal natural de gran importància econòmica com a matèria primera per a la fabricació de teixits i peces de roba. La generalització del seu ús es deu sobretot a la facilitat amb què la fibra es pot trenar en fils. La resistència, l'absorbència i la facilitat amb què es llava i es tiny també contribuïxen que el cotó es preste a l'elaboració de gèneres tèxtils molt variats.

La recol·lecció i la selecció se solen realitzar a mà, en especial en països que tenen mà d'obra barata; amb això s'aconseguix un cotó de millor qualitat. No obstant això hi ha alguns països on la recol·lecció es du a terme de forma mecànica (Estats Units, Israel, Austràlia, etc) . Les recollidores tenen un tambor vertical proveït d'eixos que enganxen el cotó i ho arranquen de les boles de llavors obertes. Les peladores són màquines menys selectives que arranquen les boles de la planta.

El cotó exigix una estació de creixement prolongada amb abundant sol i aigua i temps sec durant la recol·lecció. En general, estes condicions es donen en latituds tropicals i subtropicals dels hemisferis nord i sud. El cultiu del cotoner sol ser anual; la primera labor és el truncament (tall) mecànic de la part aèria de les plantes; a continuació se soterren estes restes vegetals i es deixa descansar el sòl fins al treball. L'època de plantació és molt curta i després d'ella, les plantacions han de ser sotmeses a cures intenses, ja que estes plantes són molt sensibles a l'atac de les males herbes i paràsits.

Transformació del cotó

 Quan el cotó arriba a la planta esborradora, es carrega en l'edifici per mitjà de conductes col·locats en els camions i remolcs. En molts casos, passa primer per una eixugadora que reduïx el contingut d'humitat per a facilitar les següents operacions. A continuació passa a unes màquines que separen del cotó tota la matèria estranya: brutícia, restes de fulls, etc. El cotó net entra en les desmuntadores, que separen la fibra de les llavors. Finalment, les fibres s'empaqueten en bales, després ve el procés que implica bàsicament l'obertura, mescla, cardatge (en alguns casos també pentinat) , estirat i torçut per a produir el material dels telers. A continuació té lloc el filat pròpiament dit. Aquest pot ser manual amb el fus i la filosa, o amb un torn de filar. No obstant això a nivell comercial s'utilitzen les filadores mecàniques. En tots els casos el que es perseguix és que s'agrupen i torcen els filaments per a formar fils de varis brins.

En el cas de les fibres curtes cal cardar-les per a combinar les fibres en una estructura contínua semblant a la d'una corda, pentinar-les per a estirar les fibres llargues i tòrcer els brins continus resultants. El tòrcer més o menys els fils determina algunes de les seues característiques; una torsió lleugera proporciona teles de superfície suau, mentre que els fils molt torçuts produïxen teixits de superfície dura, resistents a l'abrasió i menys propensos a embrutar-se i arrugar-se; no obstant això, els teixits fets amb fils molt torçuts encollixen més.

Per a què podem usar-lo?

Teixit:

 Per a teixir s'utilitza el teler i dos conjunts de fils, denominats respectivament ordit (o peu) i trama. Els fils de l'ordit van al llarg del teler, mentre que els de la trama van en direcció transversal. La trama se subministra pels costats del teler des d'unes bobines que es canvien automàtica o manualment quan s'acaba el fil. La llançadora del teler fa passar els fils de la trama a través del teler, entrellaçant-los perpendicularment amb l'ordit. Modificant el nombre de fils de l'ordit i alterant la seqüència amb què s'alcen o s'abaixen s'aconseguixen diferents dibuixos i textures. Durant el teixit, una capa protectora provisional coneguda com a emprimació protegix els fils de l'ordit per a evitar que es danyen.

Tenyit i estampat:

 El tenyit del cotó pot ser de distintes formes: les te les poden pintar-se una vegada teixides (tint en la peça) , poden tenyir-se les fibres soltes en una bóta (tint en brut) i, finalment, pot tenyir-se el fil o filament abans de teixir-ho (tint en el fil) . El principal mètode per a estampar dibuixos en cotó és el gravat en relleu per mitjà de corrons; en este procés el dibuix es grava en corrons de coure (un corró per a cada color) i s'omplin les depressions dels corrons amb pasta d'estampat; a continuació es passa la tela pels corrons.

Altres processos d'acabat:

 A més del tenyit i l'estampat, la tela rep altres acabats per a millorar el seu aspecte i qualitats, com per exemple tractaments per a millorar la resistència a les arrugues en tèxtils com el cotó que no té l'elasticitat de la llana o la seda. Els últims avanços quant a acabats resistents a les arrugues són els de planxat durador o planxat permanent; a més d'aconseguir resistència a les arrugues, estos acabats proporcionen plecs permanents. Per mitjà de diversos tractaments químics també és possible millorar la resistència a l'encollit, a les taques i a la brutícia. Altres processos d'acabat protegixen contra el lliscament dels fils o contra els danys provocats per la floridura, les arnes o el foc.

 A més de peces de roba i objectes domèstics, el cotó s'usa en productes industrials com a filtres per a condicionadors d'aire, basses salvavides, cintes transportadores, carpes, pneumàtics d'automòbil, piscines, cascos de seguretat o ventiladors de mina. En moltes aplicacions els tèxtils amb recobriments protectors de plàstic proporcionen més flexibilitat, menor pes i millors resultats que els metalls. Encara que per als productes industrials s'utilitza qualsevol classe de fibres, molts es fabriquen amb una combinació de fibres sintètiques sobre una base de cotó. Les fibres sintètiques fan que la tela siga resistent a la floridura i s'asseque ràpidament, mentre que el cotó, més barat, proporciona volum i estabilitat. Quant a l'ús artístic del cotó està la vestimenta; el mobiliari; la randa i els tapissos.

Producció 

Les fluctuacions en la producció de cotó, inclús dins d'un mateix país, són importants. Les causes d'estes variacions solen ser degudes a condicions ambientals, com l'existència de paràsits o les precipitacions, i a condicions econòmiques, com els costos de producció i la competència de les fibres sintètiques. A pesar d'això, el cotó continua sent una matèria primera importantíssima per a la indústria tèxtil.

Eva Fernández García.